Junta de Confraries de Setmana Santa de Girona
ÍndexBenvingudaLa JuntaLa nostra seuNoticiesButlletíConfrariesGaleria d'imatgesAgendaDocumentacióVia CrucisEnllaçosMultimèdia
 
PREGÓ 2014..............M. ASSUNCIÓ PIFARRE

 

Excel.lentíssim Sr. Alcalde

Reverendíssim Sr. Bisbe

Sr. President de la Junta de Confraries de Girona                         

Autoritats,confrares, germanes de la Comunitat, benvolguts tots els aquí presents

 

Moltes gràcies per la vostra invitació. És per a mi un honor fer enguany el pregó de Setmana Santa de Girona.

Sóc una gironina d’adopció, i us he de dir que em sento entranyablement una gironina més entre vosaltres, que s’ha dedicat amb passió a Déu fent vida de monja benedictina al Monestir de Sant Daniel. Això vol dir que no he viscut com vosaltres ni la vida de les confraries, ni la processó de Girona, ni tants altres esdeveniments sobre els quals vosaltres sou erudits i me’n podríeu ensenyar moltes coses.

D’altra banda, la vida de monja et prepara per a altres situacions i l’exercici de la responsabilitat del monestir que les meves germanes m’han encomanat m’imposa reptes i m’ofereix aprenentatges que poden servir per a moltes circumstàncies i que ha estat per a mi molt enriquidor. Però creieu-me, la vida que he portat no és el millor pla d’estudis per fer parlaments ni pregons.

De fet, la Regla benedictina diu clarament, en el capítol IV, quins són els instruments de les bones obres, i un d’ells és “no ser amic de parlar molt” i “no dir paraules vanes”. I encara en el preciós capítol VII sobre la humilitat ens diu “el monjo, en parlar, ho fa suaument i sense riure, humilment i amb gravetat, i diu poques paraules i assenyades, i sense esclats de veu, tal com està escrit: El savi es fa conèixer per les poques paraules.” De manera que seré concisa.

Espero que acolliu bonament el que us pugui dir i tingueu per segur que si en traieu algun profit serà més gràcies a la vostra capacitat d’escoltar i d’aprendre que a la meva d’ensenyar.

El primer que m’agradaria explicar-vos és perquè he acceptat proclamar aquest pregó. D’una banda hi ha contribuït el fet que els vostres representants, Mn. Joan Baburés i el Sr. Miquel Izquierdo, m’ho proposaren amb summa delicadesa i amb una certa persistència. Però sobretot he admès aquest repte per responsabilitat. Perquè la meva condició de monja de Sant Daniel i de Priora del Monestir, però sobretot la trajectòria mil·lenària que hi ha abans de l’actual comunitat, m’hi han encoratjat.

En el moment de dir que si, vaig pensar que bé havia de sobreposar-me i assumir el que sóc: la priora d’una comunitat de monges que tenen al seu darrera una història mil·lenària de presència a la Vall. Una història forjada per dones que van lluitar per l’edificació, conservació i restauració del monestir. Una història protagonitzada majoritàriament per dones tan valentes com anònimes entregades amb tenacitat, fidelitat i amor a Déu.

Som, les meves germanes i jo, hereves d’una successió de dones excepcionals, possiblement la més coneguda i la més significativa de les quals, pel fet d’haver dotat i protegit el monestir, és la Comtessa Ermessenda.

Només per aquesta raó reconeguda he acceptat amb goig. Perquè he entès que no és a mi a qui demaneu que parli sinó al “monestir”, és a dir: a la tradició, a la història, a la comunitat “virtual” però palpable que configuren totes les generacions de monges que al llarg de quasi mil anys d’història han viscut a Sant Daniel.

He acceptat per això i perquè la comunitat que represento i jo mateixa tenim la profunda convicció que aquest mil·lenari que celebrem és, a més d’un gran repte i una gran responsabilitat, una oportunitat preciosa per obrir el Monestir en un sentit literal, físic i espiritual, a la ciutat, al Bisbat i al País. Volem ser un referent cultural i espiritual perquè mil anys d’espiritualitat benedictina a la Vall de Sant Daniel ens sembla que irradien una llum especial i única que pot ajudar molta gent a descobrir aquest Crist que és al centre de la Regla de Sant Benet, així com a redescobrir el valor del silenci, de la gratuïtat, de l’escolta, del valor de la pregària,...

Seguint aquesta idea, us oferiré unes pinzellades ràpides de les dades històriques del monestir, de la vida de Sant Benet, de la vida comunitària, de la Pregària i de l’acolliment benedictí. Tot acabant amb uns breu comentari del Capítol 49, que parla de l´”Observança de la quaresma”. Crec que us pot esperonar a descobrir la vida i el testimoniatge  de les monges del Monestir de Sant Daniel i, alhora, us poden ajudar a trobar línies de reflexió en aquests dies propers a la Setmana Santa així com ser un estímul per a viure amb més ardor, diligència i profunditat el Misteri de mort i vida: del Crist Ressuscitat.

Història

Permeteu-me ara que evoqui un xic aquesta història del nostre monestir, que, decididament, volem que sigui el vostre.

El Monestir de Sant Daniel, que dona nom a la Vall i al poble de Sant Daniel, celebra des de l’any passat i fins el 2018 el mil·lenari de la seva fundació.

Abans de ser de Sant Daniel era la vall fosca o tenebrosa. A l’any 888, segons la tradició, Sant Daniel, monjo eremita que provenia d’Armènia, morí decapitat a Arles de Provença durant el domini àrab. Els seus seguidors portaren el seu cos cap al sud per evitar que fos profanat. Arribats prop de Girona, l’enterraren en la solitud de la vall on aviat començà la veneració de les seves despulles en una petita església, parròquia dels pocs habitants que comptava la vall.

L’arxiu del monestir conserva dos pergamins que es consideren els documents fundacionals del monestir. El primer, del 16 de juny del 1015, és l’escriptura de venda de l’alou de Sant Daniel que el bisbe Pere Roger, germà de la comtessa Ermessenda, i els seus canonges feren a aquesta i al seu marit, Ramon Borrell. En pagaren cent unces d’or pur amb les quals el Bisbat projectava reparar la catedral de Girona, tan malparada que els dies de pluja no s’hi podia celebrar el culte, segons diu el document. L’objectiu de la compra per part del comte Ramon Borrell i de la comtessa Ermessenda era molt probablement la fundació d’un monestir femení ja que tres anys després es produeix la dotació del cenobi, tal com detalla el segon document, que data del 15 de març del 1018 en el qual Ermessenda, aleshores vídua i executant la voluntat del testament del seu difunt marit, fa donació de tots els alous que posseïa arreu del comtat de Girona per compra personal o per donació, i que el document detalla minuciosament, a la comunitat que viu a la casa i capella de Sant Daniel. Signa també la donació el seu fill Berenguer Ramon I. Aquesta escriptura demostra l’existència del monestir amb una comunitat ja consolidada. El monestir de Sant Daniel es va fundar en algun moment situat entre els anys 1015 i 1018 i la comtessa Ermessenda hi va tenir un paper determinant.

D’aleshores ençà hi hem viscut la vida monàstica segons la regla de Sant Benet. Mil anys d’espiritualitat benedictina a la vall de Sant Daniel que ara celebrem amb profund agraïment i goig.

Sant Benet

La bella tradició monàstica tant a occident com orient ha reconegut en Sant Benet, com l´home savi, venerable i de vida santa. Fou una referència per a molts pel seu testimoniatge de vida cristiana.  L´ única biografia que és coneix de Benet és la que li dedicà el papa Gregori, en el llibre “II dels Diàlegs” (593-504) on narra fets i miracles de la vida del Sant. 

Benet va néixer a Núrsia -Itàlia- entre la segona meitat del segle V i la primera meitat del segle VI (480-547), fill d´una família cristiana i noble. De molt jove va ser enviat pels seus pares a estudiar a Roma, deixà el país natal per seguir estudis de lletres en les aules romanes. La corrupció de costums imperants de l´ època el va moure a prendre una decisió radical. Abandonà els estudis, casa i béns paterns i “ desitjós de només agradar a Déu”, va abraçar la vida monàstica (Dial.II,1). Primer visqué com ermità en una gruta en la soledat de Subiaco. Passat un temps, el seu carisma va atraure nombrosos deixebles i fundà diversos monestirs per totes les contrades. A Montecassino va escriure la Regla i morí versemblantment un 21 de març entorn de l´any 547.

Els monestirs benedictins aviat s’escamparen per tot Europa contribuint de forma decisiva a l’articulació del territori i a la configuració política de ciutats i nacions. A més a més, jugaren un paper decisiu en la preservació i conservació de la cultura i en la transmissió del coneixement. Així es creà tota una xarxa de monestirs que, escampats pel continent, foren i segueixen essent referents de progrés i espiritualitat. 

Tant  és  així  que  el 24 d’octubre de 1964  el Papa Pau  VI   proclamà  Sant  Benet patró d´ Europa.

La Regla de Sant Benet

Sant Benet va escriure la Regla en diverses etapes de la seva vida. L´actualitat  d´aquest document,  escrit vers la meitat del segle VI,   prové de la saviesa humana  i de la reflexió espiritual del Sant.  Consta d’un pròleg molt ben estructurat manllevat d´una catequesi baptismal i 73 capítols, la majoria curts, i de caràcter reglamentari i doctrinal. És un codi de vida monàstica, readaptada en llatí els anys 534-550, d´una importància cabdal. Tot el contingut respira pau, serenitat i equilibri.  Fou uns dels escrits  més importants en els ensenyaments de la societat medieval. El seu contingut  avui  dia, demana, en alguns casos  ser interpretat segons la societat actual. Malgrat tot,  avui continua exercint una fascinació en el nostre món contemporani, per la seva senzillesa i claredat.  És una regla vàlida no sols per a monjos i monges sinó per qualsevol persona, de qualsevol condició, que cerqui Déu. Des del començament el Pròleg, i després la resta de capítols, mostren un camí d´ autenticitat en el seguiment de Jesucrist.   

Sant Benet, quan decideix compondre la Regla benedictina, no intenta fer una obra original, ni intenta inventar res de nou, sinó irradiar allò que ha viscut  i  pouar de les fonts de la Bíblia i de la tradició dels Pares antics. La visió hagiogràfica que ens dóna Sant Gregori el Gran l´ emplaça  com un autor que se situa plenament com una anella més -certament eminent- dins la cadena de monjos que provenen de l´única tradició monàstica cristiana, nascuda simultàniament  a diversos indrets de l´Orient cristià. És a la regla del Mestre (un autor anònim) i als ensenyaments de Cassià, a tota l´herència espiritual d´ Evagri, així com a Basili el Gran i d´Agustí, on Sant Benet recull el bo i millor d’aquest mestratge per reconduir la seva pròpia regla.

La regla benedictina tota ella és cristocèntrica. A mida que el monjo o la monja es va familiaritzant amb la Regla benedictina és captivador observar que Sant Benet presenta el Crist com l´únic Mestre vertader que ens mostra el camí de la vida veritable (RB, Pròl 20).  El monjo és aquell que radicalment tria l´ opció de seguir el Crist fins a la mort. És tracta de viure segons les seves petjades a través de la participació del seu Misteri pasqual per mitja de la litúrgia, l´ Eucaristia, l´Ofici divi, la lecció divina, la pregària i  la comunió fraterna.

Una lectura atenta ens permet veure en la Regla de Sant Benet més espais de llibertat i creixement personal que normes conductuals, més vies d’aprofundiment en un mateix i en l’altre que no pas un compendi legislatiu. Un text de gran profunditat i terriblement actual.

Vida de comunitat

Sant Benet, com a experiència pròpia, prefereix els monjos cenobites: “o sigui la dels monestirs, que militen sota una regla i un abat, o  d´un prior (RB 1,2).

Com l´ Església naixent, que tenia un sol cor i una sola ànima, els monjos i les monges, reunint-se entre ells,  ajudats d’un Pare espiritual, es proposen viure el model de les primeres comunitats. “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots” (Ac 2,44). “Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple” (Ac 2,46). “A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb joia i senzillesa de cor” (Ac2,47) “Lloaven Déu i eren ben vistos de tot el poble”.

La vida del monjo segons Sant Benet  s´ ha  de forjar dins d´una comunitat de germans o germanes. La comunitat monàstica, com tota comunitat cristiana, només pot ser entesa des de Déu. La nostra vida no  és únicament  un fenomen sociològic o familiar o perquè som amics i amigues o perquè pensem igual  i així  formem una comunitat, res  d´ això...no és un partit polític, ni un club,ni una associació, ni una ONG... és quelcom més profund i seriós:  tots els seus membres hem estat convocats per l´ Esperit i reunits en nom de Jesucrist. Creixem com a comunitat entorn de la Paraula de Déu i dels sagraments.

La comunitat és rellevant en quan a unida en el nom del Senyor, fa l´ experiència  de Déu. La vida de comunitat de fet necessita un clima de pregària i treball “Ora et labora”, i al mateix temps de silenci, de pau, de serenor, de joia i un àmbit on totes juntes –sense individualismes, ni egoismes- sapiguem ajudar-nos, a créixer en la fe, en l´ esperança i en la caritat. L´ amor del Crist, ens impulsa a estimar les germanes de la comunitat fins assumir-ne les febleses, els mal entesos, les dificultats, per tal de poder-nos ajudar, servir i estimar sense límits. “ Porteu-vos les càrregues els uns als altres “ Ga 6,2.

Com heu vist  Sant Benet troba en la vida en comunitat (cenobítica) el grau més alt d’exigència (molt per sobre de la solitud dels anacoretes). Aquesta és un qüestió que em fascina. Personalment la comunitat és el lloc on he pogut créixer a nivell  espiritual i humana,  i que em sembla que donaria per un debat llarg i profund amb vosaltres que viviu intensament la realitat de les confraries.

Tinc la sensació que si parléssim vosaltres de la vida de confrare i jo de la vida de monja la dimensió de vida comunitària crearia ponts interessantíssims entre vosaltres i jo i les meves germanes.

De fet, estic convençuda que l’home i la dona d’avui, el noi i la noia, el nen i la nena d’aquí i ara, tots vosaltres i els altres també esteu buscant formes de crear comunitat, formes de viure en comunitat per ajudar-vos i créixer en tots sentits.

Fenòmens com les xarxes socials em semblen intents (de vegades il·lusoris i en molts sentits incomplets) de crear comunitat. L’individu se sent sol i busca la manera de connectar-se amb els altres. Les associacions, els partits polítics, les confederacions o fins i tot els clubs esportius em semblen respostes a la necessitat que tots tenim d’identificar-nos amb els altres. La necessitat d’ajuntar-nos per desenvolupar petits, mitjans o grans projectes que no ens seria possible portar a terme sols.

La convivència humana és tan difícil com enriquidora i alliçonadora. Això també ho sabeu molt bé vosaltres.  Per això  Sant Benet  ens dóna pautes i principis plens de contingut sapiencial.

Una comunitat orant

La tasca primordial de la monja benedictina és la primacia de Déu. Amb aquest esperit la comunitat,  en concret al monestir de Sant Daniel, viu la pregària, el treball, la vida fraterna i l´ acolliment con  a signe profètic. L´ eix de la pregària benedictina és la litúrgia com  a testimoni de comunió amb Déu, amb l´ església i amb tota la humanitat.  La comunitat monàstica és una comunitat orant. Més que fer, és ser. No partim d´ una doctrina humana, sinó d´ una crida de Déu. No és  evadir-se  ni fugir del món, és tot el contrari. Els contemplatius són presents en el món, tot recordant i testimoniant cada dia les meravelles de la creació i  la presència  salvadora del Crist ressuscitat. La vida monàstica, la vida dels monjos i de les monges  es constitueix en comunitat, reunint-se diàriament per lloar a Déu.  La litúrgia marca el ritme diari de la jornada monàstica.

Són quatre els pilars fonamentals de creixement espiritual de la vida monàstica: L’Eucaristia, l’Ofici diví o Litúrgia de les Hores, Lectio Divina i Pregària personal. L’Eucaristia com a centre de la vida espiritual; l’Ofici diví  o celebració de la litúrgia de les hores és qualificada per San Benet com l´Obra de Déu, que s´expressa en la salmòdia i té com a fonament principal la relació amb Déu. Cinc vegades el dia la comunitat es reuneix per pregar  Déu, amb els salms. Els salms constitueixen l´ element principal de l´ Ofici diví (Matines, Laudes, Pregària del migdia, Vespres i completes); Incloent  Lectio divina i la Pregària personal.

Sant  Benet ens diu que quan preguem “el nostre pensament concordi amb la nostra veu”.

L´ encontre personal amb Déu és necessari per trobar-te amb el Tu de l´Altre, en Majúscula. La pregària és el mitjà pel qual entrem en comunicació amorosa amb ell, esdevenim deixebles. Per a sant Joan, esdevenir deixeble de Crist és adreçar-se al Pare del cel. “A vosaltres us he dit amics, perquè totes les coses que he sentit del meu Pare us les fes saber...i qualsevol cosa que demaneu al Pare en nom meu, us la donarà” (Jo 15; 15-16)

Sant Benet és exigent i diu de la pregària personal que  “sigui breu, pura i sòbria, fora  del cas que s´ allargués per una inspiració de la gràcia divina”. “Ell coneix el cor de l’home i sap que l´home té el perill d´ enlairar-se en falses elocucions.” Amb tot, no proposa cap mètode ni s´ allarga amb explicacions. Simplement suggereix algunes  actituds essencials: Pregar amb tota humilitat, amb una donació sincera, reverent, amorosa.  

Us convido a llegir la Regla amb les glosses del Pare Cassià M. Just... aquesta lectura us pot ajudar de ben segur a endinsar-vos en el coneixement de la vida monacal.

Acolliment

Us convido a llegir la Regla però sobretot us vull convidar a viure en primera persona la vida monàstica.

El capitol 53 de la Santa Regla diu “Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: Era foraster i em vau acollir.”

Aquest precepte, el de l’acolliment, com el del treball, la pregària i la vida en comunitat, forma part del que nosaltres en diem el carisma i que potser s’entén millor si dic l’ADN de la vocació monàstica benedictina. És per això que tots els monestir tenen la seva hostatgeria.

Nosaltres també oferim aquest servei en unes instal·lacions modernes en la construcció de les quals es va vetllar per ressaltar un bonic diàleg alhora amb la vall i amb el monestir.

La millor manera per entendre o per descobrir i ser seduït per la proposta de Sant Benet de vida Cristiana és viure-la en primera persona. Viure diversos dies, al nostre monestir, la mateixa vida que menem nosaltres.

Actualment hi ha molta gent que cerca llocs on  trobar , pau, silenci, llocs on és prega i on es  viu la caritat fraterna.  Qui viu aquesta experiència marxa transformat no només per la bellesa de la vall, la natura i pel nostre Monestir, sinó tocat per una experiència excepcional que proporciona una oportunitat d’aprofundir en un mateix i en el coneixement de la condició humana alhora que s’aprofundeix en l’experiència de Déu a través del Crist.  Seguint la tradició monàstica d´ acolliment els monestir som aquests espais verds, on oferim l’espai i el temps, la pau i la tranquil·litat d’esperit que ajuden, a aquell qui ho busca, a fer-ho possible. La nostra hospitalitat benedictina vol ser un cant joiós de les benaurances donant esperança i certesa del Crist ressuscitat en mig del cansament i el dubte del home i dona d´avui.

L´ observança de la Quaresma

Voldria acabar amb la referència a un fragment del capítol 49 de la Regla de Sant Benet que porta per títol L’Observança de la Quaresma.

No us llegiré pas els fragments que fan referència a les pregàries especials, dejunis i abstinències puntuals que proposa com a pràctica quaresmals sinó que faré esment de les paraules que, per a mi, donen llum sobre l’autèntica visió moderna de Sant Benet i que em sembla que poden ser molt útils avui en dia.

Vivim en un mon en plena crisi (econòmica, política, de valors, etc), vivim una mena de Quaresma sense Pasqua, vivim una mena d’Èxode sense Terra Santa, vivim una situació difícil en la que sembla que no hi ha esperança i, al cor del capítol sobre la Quaresma, Sant Benet hi posa l’esperança i l’alegria. Ens diu que  “amb una joia plena de deler espiritual esperem la santa Pasqua”.  Que totes les privacions que puguem viure en aquesta Quaresma les visquem amb alegria i amb l’esperança que ens dona la certesa d’una Pasqua que ja s’acosta.

Em sembla que defugint de qualsevol optimisme ingenu, essent conscients i compartint el dolor i el patiment del món (que no hem de veure com una figura abstracta sinó com una realitat palpable i propera a casa nostra)  hem d’aportar, a més de solucions i treball, testimoni d’esperança, certesa de Pasqua.

Espero que visqueu amb aquest esperit benedictí el que queda de Quaresma i la Setmana Santa i que tinguem tots una Santa Pasqua. Jo i les meves germanes serem, espero que per molts anys, al mateix lloc on fa prop de mil anys que som, compartint amb vosaltres penes i alegries, joies i sofrences, Quaresmes i Pasqües, i acollint-vos com al Crist.

A tots, moltes gràcies de la vostra acollida.

Maria Assumpció Pifarré i Clapés

Priora administradora

Comunitat benedictina del monestir de Sant Daniel de Girona

 

 

 

 

 

(C) Junta de Confraries de Girona

Email: info@juntaconfrariesdegirona.cat