Junta de Confraries de Setmana Santa de Girona
ÍndexBenvingudaLa JuntaLa nostra seuNoticiesButlletíConfrariesGaleria d'imatgesAgendaDocumentacióVia CrucisEnllaçosMultimèdia
 
PREGÓ 2015..................Sº JOAQUIM NADAL I FARRERAS

PREGÓ DE LA SETMANA SANTA DE GIRONA. 26 DE MARÇ DE 2015.

 

(Auditori Josep Irla). Senyores i senyors.

He d’agrair en començar aquest pregó l’honor i la confiança que m’han fet des de la Junta de Confraries. Aquest és un honor immerescut perquè amb tota probabilitat jo no seré capaç de copçar i de transmetre tota la força, tota l’espiritualitat de la Setmana Santa gironina.

Conscient  de  les  meves limitacions  he  buscat refugi  en  la  meva memòria  i  en  la mateixa història de la ciutat. Aquí trepitjo un terreny més segur i em puc cenyir als fets tal com els veig i els recordo sense escapar-me per camins que mai no han estat els meus del tot.

Faré, doncs, un recorregut per quatre terrenys.

1.   Els meus records d’infància i d’adolescència

2.   Els meus records de la vida pública, amb referència a Girona i també a

      Jerusalem

3.   Un moment per a la memòria històrica.

4.   La història recent, les processons i els sermons. De la Quaresma a la Setmana

Santa. Homenatge i record emocionat a Modest Prats. I acabaré amb una,

5.   Conclusió del temps present.

Els anys d’infància i adolescència

La formació que hem rebut ens ha deixat gravats uns paisatges imaginats que mimetitzen els paisatges reals que coneixem. En el cicle de Nadal hem lligat el bruc i la molsa, l’aviram, els xais, els rius, les cases, els turons i un polsim de neu enfarinada, a un paisatge de ruralitat catalana. Esporàdicament les cases podien tenir terrats plans i coronar-se amb petites cúpules suggerint construccions més orientals. Però en definitiva ha dominat sempre la geografia de les masies i els camps.

En el cicle que ens marca el camí de Nadal a  Setmana Santa tot és menys familiar i més abstracte, o més dolorosament punyent si voleu. La muntanya de les Benaurances, el Jordà, Natzaret, Betlem, Tiberíades, i sobretot Getsemaní, el Calvari i el Sant Sepulcre. Ens en hem fet una idea en l’imaginari cadascú a la seva manera. Hi tornaré més endavant quan parli de la meva coneixença de la terra d’Israel.

Els nostres escenaris pròxims o remots eren en la nostra Setmana Santa una evocació subtil. Més que una geografia un ambient, un aire, una atmosfera. Els contorns reals els posaven el camí del Calvari, les Creus, pujant primer a Torre Gironella per després en un recorregut amable anar baixant fins l’església per camins de marges florits i algun olivar escadusser.

Després de l’eufòria litúrgica i també mundana del diumenge de Rams, de la palma exuberant del Sr. Bisbe que coronaria el pas del Sant Sepulcre a la processó, de les palmes i els palmons amb rosaris ensucrats i creus diverses, de les sabates de mudar i el vestit nou, de les branques de llor i els càntics a la plaça dels Apòstols lloant Jerusalem,  començava d’immediat el cicle de la Setmana més densa de l’any.

Eren vacances escolars, el ritme de l’activitat s’anava alentint, els dies s’escolaven en un ambient de meditació i de preparació. Els exercicis ens iniciaven en una gimnàstica mental de preparació pels misteris sagrats de la Setmana Santa. Dijous Sant era un primer cim de la litúrgia dominat encara per les escenes amables del sant Sopar i el gest d’associació amb els més  humils  en  el  lavatori  dels  peus.  I  començava després  el  recorregut  itinerant  per  les esglésies de Girona a fer la visita al monument, una apoteosi barroca efímera. Tot l’esclat i tota la glòria del diumenge de Rams al peu dels Santíssim exposat. Però el dijous encara hi havia moviment.

El Divendres Sant era un dia somort. Queia damunt la ciutat un silenci espès, que es podia palpar. Palpar el silenci, quina sensació tan llunyana ara!. No es movia ni una branca. No hi havia cotxes, no hi havia cine, no es treballava, no hi havia res. Només el pas lent de les hores. I una preparació una mica dramatitzada per la sublimació del sacrifici. Una mena de penediment generalitzat per una culpa còsmica, compartida per tota la humanitat. Un sentiment induït. De més gran he pensat que aquest voluptuós sentiment de culpa, una mena d’aire suspès, embolcallat també amb el fum de l’encens de les celebracions, hauria hagut de ser també el sentiment de reparació col.lectiva d’un altre sacrifici dolorós, amb molts altres, la mort injusta, inútil i iniqua de Carles Rahola, en una altra mena de Calvari laïc que la ciutat arrossega i arrossegarà sempre.

L’apoteosi del sacrifici, el retruny profund de les llambordes, el silenci de la tarda del Divendres Sant arrossegat a la desfilada de la processó era, i és encara, un moment àlgid de la Setmana Santa de Girona que contemplàvem des del balcó de la rectoria de Sant Feliu quan la rectoria feia un angle recte adossada a la façana mateixa de la col.legiata. Una visió d’abans que rectoria i església deixessin oberta una escletxa física, una immensa espitllera urbana, per contemplar l’Onyar i la Devesa des de la porta lateral de Sant Feliu.

Vaig trigar molts anys a anar a veure el moment culminant de la processó amb la pujada del Crist jacent, creu ajaguda, escortada per la milícia romana, un a un els noranta graons de l’escalinata, abans del cant comú del Crec en un Déu. Aquest moment suprem del nostre Calvari barroc, tan lluny del Calvari de Jerusalem. Els segles havien anat acumulant una monumentalitat fastuosa al sacrifici més bàsic i elemental del cristianisme.

Dissabte era un dia de parèntesi. Les llambordes del barri vell feien un grinyol metàl.lic pel contacte amb la cera acumulada de les torxes de les vestes.  Era un dia d’un cert relaxament, d’un    deixar-se  anar  a  la  normalitat  de  la  ciutat  oberta,  després  del  silenci  atapeït  del divendres.

El foc reparador de la vetlla pasqual, l’esclat de la resurrecció, anticipava a la mitjanit del dissabte la glòria definitiva de la Pasqua. Alliberats de tot i del sentiment de culpa que planava i dominava en els dies anteriors, superat el trauma del sacrifici, res no posava límits a l’eufòriapasqual.

En el terreny mundà i a les nostres terres és el recorregut simbòlic, d’un diumenge a l’altre, del tortell a la mona.

Aquests records s’escolen en els temps remots. Es corresponen amb el moment àlgid de la religiositat de postguerra. Vivíem la Quaresma i la Setmana Santa des del convencionalisme establert.

Aviat  arribarien  però  els  aires  del  Concili.  I  amb  el  Concili  Vaticà  II  una  reclamació d’espiritualitat bàsica, d’autenticitat pregona, despullada de la parafernàlia oficial. Amb ànim de despullar la religió i també l’Església de tots els afegits superflus, de totes les convencions de cara a la galeria, de les manifestacions externes i d’ostentació de la religió. Es va difondre una litúrgia depurada, neta, una actitud d’introspecció. En els darrers anys setanta des de l’Església mateixa sorgiren moviments alternatius, pregàries col.lectives, reflexions cap endins, meditacions  de  l’Església  des  de  dins  de  l’Església  i  per  a  la  comunitat  eclesial.  Algunes setmanes santes a l’església del Carme, catòlics compromesos i progressistes es tancaven en pregària i reflexió comunitària mentre les llances dels manaies colpejaven les llambordes de la ciutat antiga. La processó s’anava esllanguint, les confraries perdien efectius, alguns passos ja no tenien prou vestes per sortir i en conjunt sortien a la processó dels anys setanta més manaies que vestes. L’acompanyament militar de la processó i el Sant Sepulcre es perdé per desistiment i el bisbe Camprodon, el bisbe Jaume, que havia deixat el Palau per un pis modest al centre de la ciutat, va decidir també no sortir amb la processó i esperar-la a la porta de la Catedral per compartir la pregària final.

Els records de la vida pública. Girona i Jerusalem

I va arribar l’any 1979. S’havien fet les eleccions municipals  el 3 d’abril i ens trobàvem en el parèntesi previ al ple de l’elecció de l’alcalde que es feu el 19 d’abril. En aquell parèntesi els fonaments  de  la  ciutat  estaven  sosmoguts;  es  despertaven  vells  fantasmes  i  el  trasllat d’algunes imatges de l’Ajuntament al Museu d’Art va ser interpretat a peu de carrer a la plaça del Vi com el retorn de la iconoclàsia dels primers moments de la guerra1. Fins i tot l’assassinat del joier Quera a Girona va sacsejar el moll de l’os de la ciutat en un parèntesi dificilíssim. Va arribar la Setmana Santa, del 8 al 15 d’abril. Conscient del terratrèmol,   encara sense el mandat d’alcalde, vaig anar a la inauguració de les primeres sales del Museu d’Art i en el diari local va sortir una fotografia meva, tranquil.litzadora, al costat del Sr. Bisbe Jaume Camprodon i del President de la Diputació Antoni Xuclà Bas. Però va arribar el Divendres Sant, el 13 d’abril, una setmana abans de l’elecció de l’alcalde. L’Ajuntament tenia les reixes tancades, la façana apagada i els balcons buits. La processó va desfilar sense cap expectació des del balcó de la Casa de la Ciutat. Va semblar que el divorci entre el nou Ajuntament i les tradicions del cicle cristià era total, sense que s’hagués produït cap decisió. Malgrat l’enrenou ciutadà, s’hi havia arribat per decantament.

Així és com ho explica Francesc Agustí al nou llibre Girona. La processó de Setmana Santa editat per l’Ajuntament amb fotografies de Àngel Almazan, Josep M. Oliveras, Pere Quevedo i Jordi S. Carrera i unes imatges històriques formidables de Valentí Fargnoli:  “Les dècades dels seixanta i setanta van estar marcades per les dificultats en el desenvolupament de la processó.

La celebració va transcórrer en un context de controvèrsia marcat per les reformes derivades del Concili Vaticà II...” i segueix “A finals de la dècada dels setanta aquestes dificultats es van accentuar propiciades per la situació sociopolítica. Llavors es qüestionà la continuïtat de la processó”. En tot cas el qüestionament no fou municipal;  provenia de d’altres focs creuats.

El fet és que la premsa local es va fer un ressò divers de la processó del divendres Sant  del 13 d’abril de 1979.

I així mentre el diari El Punt de recentíssima aparició en la seva edició del 6

1   Aquest pregó ha coincidit feliçment amb l’edició del llibre que hem escrit conjuntament amb la Gemma Domènech sobre aquesta qüestió de l’esclat revolucionari de juliol de 1936 i les seves conseqüències pel patrimoni. Joaquim Nadal i Farreras i Gemma Domènech i Casadevall: Patrimoni i guerra. Girona, 1936-1940, Girona, Ajuntament-ICRPC, col.lecció “Història de Girona”, número 51, 2015 d’abril de 1979  anunciava que el Divendres hi hauria processó i esmentava com a causes de la crisi primer discrepàncies entre la Junta dels Manaies i la Junta de Confraries i advertia que un cop superat el desacord la discrepància sorgí dels rectors de les parròquies de Girona alguns dels quals comentaven al periodista que “ha acabat l’època de les processons”. Per la seva banda el diari Los Sitios de Gerona molt en la tònica de l’època dramatitzava a la portada de la seva edició del diumenge de Pasqua, 15 d’abril de 1979: “La procesión del Santo Entierro ya no es lo que era. Como en un parte de guerra podríamos decir que ha visto diezmados sus efectivos  con  el  paso  de  los  años.  Y  tampoco  los  fieles  espectadores  acudieron  en  gran número. Solo la Gerona antigua sus piedras y sus luces eran el mismo escenario. Sic gloria transit...” Tot i que a la pàgina 3 la informació és més contrastada, recorda la severitat de la desfilada i acabava esmentant que “este año no había representación oficial alguna e  incluso el edificio del Ayuntamiento, ante el cual desfiló la procesión, aparecía con sus balcones cerrados”.

Algú en va fer retret al nou Ajuntament que encara no havia pres possessió !!!. La polèmica estava servida en molts dels elements de l’herència del passat. Història i memòria teixien una delicada teranyina difícil de superar. Era el cas de la processó de Setmana Santa o també i per raons en algun aspecte similars, d’associació a un sistema polític, de l’exposició de flors. El dilemma era clar; o acabar del tot i començar noves coses, noves tradicions o reprendre, aprofitar  i  actualitzar  les existents.  Si decidíem  liquidar  el  passat  es  fracturava  la  ciutat i dividíem una societat encara ferida; no era pas qüestió d’obrir fronts insalvables i malgastar unes energies que es necessitaven per a qüestions més peremptòries.

Ja he explicat en un altre lloc quin va ser el capteniment municipal en les seves relacions amb l’Església de Girona, sempre presidides per una cordialitat extrema i he de dir que en el terreny personal d’una alta sintonia, per formació i per tarannà. S’acabaven les desfilades uniformades del  Consistori,  els  jaqués,  els  barrets  de  copa  i  els  espasins,  els  llocs  preferents  a  les celebracions litúrgiques, s’acabava del tot qualsevol manifestació cívico-religiosa amb connotacions ben evidents. L’Ajuntament no aniria en Corporació a cap processó i només es reservava un paper singular, aïllat i principal a la missa de Festa Major de Sant Narcís a l’Església  de  Sant  Feliu.  Eren  els  signes  dels  temps  i  el  que  el  temps,  la  ciutadania  i  la racionalitat demanaven. L’Ajuntament abandonava els signes del passat i deixava per a les corporacions religioses, les Confraries, i la mateixa Església la determinació de les decisions delfutur.

Si de cas l’Ajuntament per l’interès col.lectiu i ciutadà s’implicaria ajudant, com així va ser mai a gust del tot de tothom però sempre a favor de mantenir tot el que podia ajudar a singularitzar la identitat de la ciutat.

Torno ara un instant als paisatges imaginats i imaginaris de la religiositat per evocar la meva impressió dels paisatges bíblics d’Israel. I ho esmento aquí perquè va ser la meva condició d’alcalde la que em va donar l’oportunitat de conèixer i gaudir de la vibració emocional que desvetlla a tothom un viatge al Pròxim Orient.

Un cop conegut Israel per a uns, Palestina o Terra Santa per a uns altres, els espais oberts responien força bé a la idea prefixada a traves de la reiteració de les lectures dels llibres sagrats. Fins i tot la realitat millorava questa imatge. La visió urbana de Jerusalem, una certa idea del Temple, l’hort de les oliveres o reculant en el temps Tiberíades i la muntanya de les benaurances tenien una fortíssima capacitat d’evocació. No era el cas en canvi dels espais tancats que sempre havíem imaginat, i vist representats en la iconografia, en espais oberts. Si la “Via Dolorosa” pot encara corprendre, el Calvari i el Sant Sepulcre desperten un gran escepticisme i segons com es miri són un antídot per a la devoció i la fe. Per molt que puguis posar la mà al forat de la Creu, és molt difícil d’imaginar les escenes de dolor que coneixem, el centurió, el fel i el vinagre, la ferida al costat i fins i tot la natura desfermada estremint-se en el moment que Jesus expirà a la Creu i s’esquinçaren els cortinatges del temple. Cada vegada que anava a Israel la visita d’aquests llocs em retornava al debat intern suscitat a casa nostra a remolc de les reformes del Concili Vaticà II.

Però els plantejaments polèmics dels anys seixanta i setanta no eren nous. Neixien del propi debat al si de l’església i sobretot a redós de les reformes impulsades i sostingudes pel Concili Vaticà II i feien confluir en un mateix  moment i un mateix punt un debat històric reiterat sobre la laïcitat de l’estat i un debat eclesial sobre les característiques de les celebracions litúrgiques de la Setmana Santa.

Un moment per a la memòria històrica

Aporto aquí i ara aquesta referència històrica perquè el contrast entre dues situacions de canvi, 1931 i 1979 ens ajuda a entendre millor l’evolució social, econòmica i ideològica de la nostra societat.

La reclamació laica, de separació de l’església i l’estat venia de lluny i havia donat peu a alguns episodis concrets, al fil de les circumstàncies històriques i interromputs brutalment des de 1936 i 1939 pels brots iconoclastes de la revolució primer i pel fonamentalisme traslladat a la religió i a la política en comunió des del 39.

Veiem un instant els fets més rellevants a la ciutat de Girona i en l’àmbit municipal abans del gran trasbals que es va desencadenar amb motiu  de la sublevació militar del 18 de juliol de 1936 i la guerra que va desencadenar.

Poc després d’un mes de la proclamació de la República l’Ajuntament va fer una sessió plenària el dia 28 de maig de 1931 on es va plantejar per primera vegada el tema de les relacions entre l’Ajuntament i l’església de Girona2 en un debat suscitat arran de la invitació del bisbat a l’Ajuntament per tal que la Corporació Municipal assistís a la Processó del Corpus. Les eleccions municipals s’havien fet ja passada la Setmana Santa i un cop proclamada la República el debat es produeix en aquest context. La majoria republicana de l’Ajuntament va formular una proposta d’acord on es decidia no assistir corporativament  a  cap  manifestació  religiosa  d’acord  amb  el  principi  bàsic  de  la llibertat de consciència individual i el respecte a totes les creences. El debat portaria a establir que els regidors només podrien assistir-hi a títol individual però que podrien portar les  ensenyes que els distingien. En  annex donem la transcripció de la part corresponent de l’acta que recull aquest debat.

2 AMG. Llibres d’actes. Comissió de Govern del 29-8-1930 al 12 –XI-1931. En la ciutat de Girona a vint-i- vuit de maig de mil noucents trenta un: reunit l’Excm Ajuntament per a celebrar sessió pública ordinària que no pogué tenir lloc el dia vint-i-sis per no haver-hi concorregut nombre suficient de Srs regidors per a prendre acords i trobant-se reunits els inscrits al marge , baix la Presidència del Sr. Alcalde D. Miquel Santaló, SS siguent l’hora de reglament va declarar-la oberta. President Sr. Santaló. Senyors Vidal, Busquets, Cerezo, Julià, Varderi, Pascual, Rahola, Colomer, Ribas, Vilardell, Tordera, Bassols, Güell, Busquets, Vila, Valls, Tomàs, Bonmatí, Regàs.

Tres  anys  més  tard  a  la  sessió  del  4  d’abril  de  1934,  passades  ja  les  eleccions municipals i ara amb un ajuntament amb majoria de les dretes tradicionalistes i regionalistes es suscità un altre debat d’unes altres característiques en aquest cas sobre si era pertinent o no que els treballadors municipals treballessin  el Dijous i el Divendres Sant3.   Ja havia passat la Setmana Santa i s’havia treballat;   governava la Lliga Catalana que s’havia presentat amb la candidatura d’ Unió i Defensa Ciutadana. El regidor tradicionalista     Tarrés va interpel.lar el Govern acusant-lo d’haver traït els principis del programa i del manifest electoral i preguntant-se per quin motiu una majoria de dretes havia anat més enllà en aquesta qüestió que el govern d’Esquerra en la Setmana Santa de l’any 1933. El Govern municipal respongué, en els termes que transcrivim  en  l’apèndix  II,  adduint  que  s’havia  actuat  d’acord  amb  els  convenis laborals existents i seguint el criteri marcat per la Generalitat de Catalunya.

3 AMG Llibres d’actes. Acta del dia 4 d’abril de 1934. En la ciuitat de Girona a quatrte d’abril de 1934,

convocat l’Excm Ajuntament per a celebrar sessió pública ordinària i trobant-se reunits els senyors Consellers inscrits al marge sota la presidència de l’alcalde Francesc Tomàs, SS, essent l’hora de reglament la declarà oberta. Assistents. Tomàs, Bonmatí, Cervera, Aragó, Busom, Rahola, Vila, Camps, Jové, Cornellà, Sala, Busquets N, Tarrés, Domènech, Viñas, Meléndez, Malagelada, Gispert, Riera, Gifre, Serra, Busquets V.

A partir del 36 el debat en el ple deixaria pas a un debat al carrer, els excessos que coneixem, la duplicitat de poders, i l’establiment de successius governs municipals amb una composició equivalent a la que tindria el Govern de la Generalitat

La història recent, les processons i els sermons. De la Quaresma a la Setmana Santa. Homenatge i record emocionat de Modest Prats.

Vistos els fets relatius a aquest parèntesi republicà tornem a les sacsejades polítiques i ideològiques dels anys seixanta i setanta, des de dins i des de fora de l’Església, en els termes que esmentava fa poca estona.

Convé dir també, esclar, que, malgrat tot, les coses imperants no eren tant evidents i més enllà de les pràctiques estimulades pel nacionalcatlolicisme a Espanya, les celebracions de la Setmana Santa vivien en el món cristià una crisi més general fruit de la pèrdua del caràcter festiu dels dies més assenyalats i del canvi dels horaris en les celebracions. I és per això que en la dècada dels anys cinquanta el papa Pius XII va aprovar l’any 1955, el 16 de novembre el decret general amb el qual es restaura l’”Ordo” litúrgic de la Setmana Santa. I el mateix dia es va donar a conèixer la Instrucció sobre la manera de complir degudament l’”ordo” restaurat de Setmana Santa. L’argumentació per establir i ordenar els horaris i les característiques de les celebracions són prou evidents quan el mateix decret reconeix que “... l’experiència comuna i quasi universal ensenya que aquestes solemnes i majestuoses funcions litúrgiques del tríduum sagrat solen realitzar-les els clergues amb les esglésies sovint gairebé desertes. I això realment és molt de doldre; perquè els ritus litúrgics de la Setmana Santa no sols gaudeixen d’una particular dignitat, sinó també d’una especial força i eficàcia sacramental per a nodrir la vida cristiana, i no poden obtenir una compensació adequada amb aquells piadosos exercicis de devoció que solen anomenar-se extralitúrgics i que tenen lloc a les tardes del tríduum sagrat”. I és així com en edició de l’Editorial Litúrgica espanyola de 1956 els monjos de Montserrat van editar el llibret dedicat a la Setmana Santa segons el nou “Ordo Hebdomadae Sanctae instauratus”. Un llibret que des de la seva edició va acompanyar durant dècades les Setmanes Santes de les esglésies de Girona en celebracions ajustades als horaris proposats i restablerts tractant d’atorgar a la litúrgia un paper central cenyit a les hores i dies en què tingueren lloc els misteris sagrats.

Passats quinze anys d’aquest nou “ordo” en la celebració preparatòria de la Setmana Santa l’any 1969 les parròquies de Girona van decidir que hi hagués una sola missa vespertina els divendres de Quaresma i van encomanar a Modest Prats l’homilia d’aquestes misses. Prats, rector jove de la parròquia de Vista Alegre, detectava un fenomen diferent del que havia detectat uns anys abans la Congregació dels ritus. Les esglésies de Girona vessaven de fidels en les celebracions del dijous i del divendres sant i en canvi mantenien les esglésies mig buides en la celebració de la vetlla pasqual que és la primera que Pius XII l’any 1951 s’havia afanyat a restaurar. “Tants feligresos nostres que omplen les Esglésies el dijous i el divendres sant i no es deixen veure en la celebració pasqual”

4.Prats interpel.lava amb lògica implacable, la lògica que es pot atribuir a la fe, la comunitat dels cristians de Girona. Us en faig una tria esglaonada.

Pel divendres després de Cendra Prats ens proposava iniciar el temps de Penitència defugint “ les pràctiques penitencials externes”, la transformació de la penitència en conversió  que  “és  la  que  ens  porta  a  construir  la  llibertat”.    Penitència  com  a preparació de l’esclat de la Pasqua.

Pel divendres de la primera setmana de Quaresma Prats reclama una vida nova fonamentada en el trencament de les cadenes injustes i l’alliberament dels oprimits tot citant el profeta Isaïes. “Mentre no fem això no haurem emprès el camí de la vida nova, per més que ens refugiem en pràctiques piadoses en vagues espiritualismes més o menys sentimentals”.  L’individu, sol, nu, encarat a la seva pròpia responsabilitat, i la denúncia de  l’acaparament del catolicisme en mans de les fronteres, d’una classe social o d’una determinada manera de pensar: “I d’això en patim a Girona mateix... A vegades diríem que el cristianisme va per barris o per famílies”.

En el Divendres de la segona Setmana de Quaresma ja ens portava directament al misteri de Jesucrist mort i glorificat, centre de la Setmana Santa. “El Crist sofrent és el rostre dels infants de l’Índia, de Biafra, del Vietnam. I és el rostre d’aquests infants de les nostres barraques i dels nostres “albergues”...”

Pel Divendres de la tercera setmana de Quaresma Prats ens recorda que la Quaresma és un camí que culmina en la Pasqua i reclama el seu paper i el seu lloc a la celebració

4 Modest Prats Domingo: Una Quaresma i altres sermons. Olot, El tòrcul i les lletres. Amb il.lustracions de Miquel Plana i l’aiguafort “Penitència” de Narcís Comadira, 1984. Prats esmenta el Vaticà II anunciat pel papa Joan XXIII el 25 de gener de 1959 i amb motiu de l’edició d’aquests sermons l’esmenta com “la gran esperança que fou donat de viure a la gent del meu temps”.

Pasqual sense la qual no s’entén la Setmana Santa. La nit Pasqual com a nit de la salvació, la nit del baptisme i la superació de la temptació i la trampa de “falsificar amb la vida la fe que professem amb els llavis”.

I insistia en la mateixa idea, traslladada a la realitat gironina, en el sermó de la quarta setmana de quaresma on sentenciava que “Si els homes no ressuciten, Crist no ha ressuscitat” com a resposta a un interrogant: “Voleu dir que la Pasqua d’enguany significarà per a l’Església de Girona, que formem tots plegats, una transformació de la nostra vida, un sortir de la grisor amorfa i carnalment assenyada que ens caracteritza?”

I el cicle  va culminar el  divendres de la primera setmana de passió, demà, quan Prats insistia que “l’angoixa de Crist és inseparable de l’angoixa de la humanitat de tots els temps” “Sabeu qui no creu en Jesucrist, qui és ateu, segons l’Evangeli? Tot aquell qui deixa d’estimar un dels homes que passa fam, o set, o que va nu, o no té casa, que pateix”.

Conclusió del temps present

Deixeu-me acabar amb algunes idees per ara mateix. La primera de totes recordar que la història i la memòria de la història ens són imprescindibles. Som qui som perquè venim d’on venim, amb totes les contradiccions i totes les imperfeccions. Així doncs aplaudeixo el paper del “Centre d’Estudis de la Setmana Santa” que ha de contribuir en el present i en el futur a posar els sòlids fonaments del coneixement intern i extern de la Setmana Santa gironina. La Junta de Confraries ha encertat.

En segon lloc. Avui la contradicció, si voleu conciliar i política, dels anys seixanta i setanta ja no existeix. La processó és plena de vitalitat, ha estat assumida per tothom amb normalitat. La processó és una tradició madura de la ciutat i és assumida per uns amb fe i convicció i per d’altres amb respecte i reconeixement pel seu paper a la vida mateixa de la ciutat.

Tercer, avui la crisi és d’una altra mena. És una crisis econòmica i social amb desigualtats creixents. I és una crisi de valors en el conjunt de la societat, de fe i de vocacions i de model en el si de l’Església. Justament l’èxit de la processó no anuncia pas automàticament un moment esplendorós de l’Església de Girona simplement perquè de forma fins ara inexorable es va reduint el contingent de preveres i potser també de forma desigual  el de fidels practicants. Sobretot perquè avui més que mai tenim el repte d’encarar un temps nou per a una vida nova. En aquest aspecte podríem dir que en un cert sentit la processó va per dins. Però avui és molt evident que la processó té vida i dinamisme propis, la impulsen les Confraries i aquesta Junta i en participa de formes diverses l’Església i la ciutadania. Tant com també és evident que l’Església, ara sota l’impuls reformista del papa Francesc ( aquest papa jesuïta-salesià, diuen  alguns,  potser  per  provocar  Bertone),  busca  internament  les  arrels  més profundes  del  sentiment  religiós  i  explora  nous  camins  per  a  la  seva  difusió, transmissió, vivència i testimoniatge.

Així  doncs  l’actualitat  dels  sermons  de  Modest    Prats  ens  porta  d’una  banda  a constatar  l’actualitat  rabiosa,  adaptada  als  temps  presents,  de  la  seva  lectura copmpromesa de la fe i de la passió, mort i resurrecció de Jesucrist, encarnat en els problemes de la humanitat. I de l’altra constatar que com que una cosa no treu l’altra la processó ha de ser testimoni viu d’aquesta fe, d’aquesta lectura de la fe per a molts i per a uns altres testimoni d’una tradició cristiana de la ciutat assumida socialment, participada integradorament i explicada des de la pluralitat i la llibertat d’una societat menys sectària, i més madura i més lliure que la dels temps passats.

Bona Setmana Santa.

Apèndix

Apèndix I

Transcripció del debat sobre la participació municipal en els actes religiosos a la sessió del 31 de maig de 1931. Segons la referència de la nota 2 al text.

“Va donar-se compte d’un escrit del Bisbat convidant a la Corporació i personal de la seva dependència per a que assisteixi a la processó general del Corpus que haurà de tenir lloc  a les sis de la tarda del propvinent dijous 4 de juny. El Sr Palol feu present que existia una proposició relacionada amb la intervenció de l’Ajuntament en actes d’aquesta classe, que pregà es llegís coma base de l’acord a prendre. El Sr President disposà la lectura demanada de dita proposició concebuda en els termes següents: ‘A l’Excm Ajuntament. Els Regidors que sotscriuen, conseqüents amb la doctrina propagada a la cívica opinió gironina en demanar-li els sufragis; atès a l’ambient de llibertat i de respecte adient al règim republicà, als interessos del Municipi i a la necessitat immediata de definir les relacions de l’Ajuntament amb l’Església, proposa a la Corporació. Primer: Que sigui declarada urgent aquesta proposició. Segon, que entenent que l’atribut específicament humà és la llibertat de pensar fonament de la llibertat de consciència i de la dignitat civil i ciutadana; entenent que en nom d’aquesta llibertat cada un pot acceptar les creències religioses que consideri més adequades a la seva personalitat, entenent que això mateix obliga a les Corporacions públiques a ésser respectuoses amb totes les creències i a inhibir-se o almenys a no manifestar cap preferència a una determinada per tal de no ferir el sentiment íntim dels veïns i de garantir una convivència fraternal, considerant que la intervenció i contribució de l’Ajuntament de Girona a les manifestacions religioses suposaven una desviació de la missió que li està encomanada, aliena sempre a les qüestions que pertanyen a l’esfera de la conciència individual, sotmet a la consideració del Consistori l’aprovació dels següents acords. 1er. A partir d’aquesta data l’Ajuntament de Girona no assistirà ni intervindrà en  cap  acte  ni  manifestació  religiosa,  fora  del  que  li  correspon  per  a garantir l’ordre i la seguretat pública. 2on Cap dels representants de l’Ajuntament podrà arrogar-se per aqueixos fins, una representació corporativa ni podrà ésser-li atorgada a ningú. Els Regidors, però seran lliures d’assistir-hi com a Regidors.

3er, l’Ajuntament disposarà del material que utilitzava en alguns actes religiosos, segons estimi més oportú en cada cas. 4art Commemorar la data de 5 de novembre de 1684, endomassant la Casa de la Ciutat, posant al balcó la gloriosa bandera d’Ultònia i organitzant algun acte cultural per a glossar les gestes cíviques de Girona. 5è Contestar a l’amable invitació per assistir a la processó de Corpus de conformitat amb els acords anteriors;  trametent  còpia  d’aquesta  proposició  i  posant  a  disposició  dels organitzadors el material propietat de l’Ajuntament. VE no obstant acordarà. Girona 28 de maig de 1931’.

Declarada l’urgència el Sr Tomàs estimà que la Corporació hauria de continuar la tradició de la ciutat, esmentant la conducta i exemple de l’Ajuntament republicà de 1873 qual acord  sobre la matèria fou a petició seva llegit. Entenguent que no n’hi ha prou amb que’s reconegui la facultat d’assistència particular als Regidors, que tampoc podria impedir-se, i demanà s’acordés la assistència en Corporació, o al menys en representació delegada, pels senyors Regidors que ho tinguessin a bé. El Sr. Cerezo defensà  la  proposició  en  nom  de  la  llibertat  de  pensament  i  del  respecte  a  la conciència particular. S’hi adherí el Sr. Tordera afegint que molts republicans són catòlics. El Sr. Busquets Norat cregué que devia correspondre’s a l’atenció del Capítol Catedral i a la tradició de la Ciutat de que són mandataris els Regidors concorreguent en Corporació o en Comissió . El Sr President feu constar, pel que fa a correspondència d’atenció, que s’havia entrevistat amb el Sr. Degà en termes de la major armonia que excluen tota molèstia. El Sr. Bassols considerà necessari que es votés per parts, aclarint en primer terme si l’assistència personal de Regidors s’entenia facultada amb el caràcter i distintius del càrrec. El Sr. Dalmau ho explicà en aquest darrer sentit, que fou acceptat i incorporat per tant en aclaració a la proposta. Després de diverses manifestacions dels Srs Rahola, Tordera, Vila, Bonmatí, Palol i President, ordenà aquest darrer passessin a votació els dos primers extrems de la proposta, amb l’aclaració feta i admesa pel Sr. Dalmau, que foren aprovats per 15 vots dels Srs Busquets (V), Colomer, Varderi, Cerezo, Tordera, Dalmau, Palol, Ribas, Rahola, Vidal, Vilardell, Escatllar, Pascual, Julià i President, contra 8 dels Srs Tomas, Valls, Vila, Güell, Bonmatí, Busquets (Norat), Regàs i Bassols. Seguidament s’aprovaren per unanimitat els restants extrems de la proposició. El Sr Tordera explicà el seu vot, fent constar que era en contra també de l’autorització de l’ús d’insígnies per part del Regidors que hi concorreguessin. Y en sa virtut s’acordà contestar la comunicació del Bisbat amb subjecció a les exspressades normes oferint el tàlem acostumat, l’assistència de gegants i nans i l’adopció de mesures de seguretat i policia urbana, segons precedents.”.

Apèndix II

Transcripció del debat sobre si els treballadors municipals havien de treballar el dijous i el divendres sant tingut a la sessió del 4 d’abril de 1934, segons referència de la nota 3 del text.

“ El Sr. Tarrés feu constar la protesta de la comunitat tradicionaslista per haver-se treballat els dies de Dijous i Divendres Sants; expressada en els termes continguts en escrit de què féu entrega i al que es dóna lectura, del tenor següent: ‘Sento el tenir-me d’aixecar per fer pública  la disconformitat i disgust d’aquesta minoria tradicionalista vers l’acord de la Comissió de Govern d’aquesta Corporació Municipal consistent en tenir obertes les oficines i fer treballar les brigades municipals, en la tarda i matí del passat dijous i divendres Sants, i per això no solament ens havem de contentar en manifestar el nostre condol per tal procedir, sinó que també i des d’aquí, aquesta Minoria vol protestar de la manera més enèrgica sobre aquest fet ja que entenem que no solsament queda reduït a una falta de respecte per la significació i santedat d’aquests dos dies, sinó que també fou una coacció v ers la lliure consciència d’aquells empleats i obrers municipals que de tot cor, haurien volgut rendir just homenatge a Jesucrist.

No volem recollir veus volants, sinó remarcar dos punts, el primer que nosaltres junt amb  els  elements  de  la  Lliga  Catalana  ens  presentàrem  a  les  passades  eleccions enrolats en una Candidatura dita d’Unió i Defensa Ciutadana, presentant-se aquesta com netament catòlica, per lo que fou apoiada pels elements catòlics d’aquesta ciutat, i quins ens portaren a la victòria, i ara ja el Govern de la Ciutat en les mans de la Lliga Catalana, aquesta fa burla vers els sentiments religiosos dels quins els portaren al Consistori,  i  cal  tenir  molt  present  Senyors,  que  l’any  passat  tenint  la  majoria l’Esquerra, saberen respectar les creències dels seus empleats i obrers, deixant-los en llibertat de treballar o no durant aquests dos dies. No significa lo d’aquest any un sabotatge a l’opinió que ens portà en aquest Consistori per representar-la? I el segon punt en el que aquesta Minoria Tradicionalista vol recolzar-s’hi, és el paràgraf del manifest que als electors de Girona vàrem adreçar-los-hi en data 7 de gener i en nom de la candidatura de Unió i Defensa Ciutadana, quin paràgraf deia així:

El nom que qualifica la nostra candidatura, diu ja a bastament la significació amb què tots nosaltres anem a la lluita. La nostra candidatura és d’unió i és de defensa, perquè és la resultant d’una entesa entre els partits polítics que l’han proclamada, que mantenint cadascú la seva ideologia i el seu programa, en una i altre coincideixen en aquells principis essencials que la voluntat del país clarament manifestada en les darreres consultes que s’han  fet al cos electoral, ha declarat palesament que vol veure respectats en la vida pública. Coincidim i anem units, per tant, en la comunitat de creences i sentiments religiosos i en la conservació de les institucions fonamentals de la nostra civilització cristiana. Estem d’acord que cal defensar amb tota energia el patrimoni espiritual i social de la nostra terra contra la intolerància, el sectarisme, la demagògia que també han invadit els àmbits de la vida municipal. Volem servar fidelment en el govern de la ciutat l’espiritualitat tradicional de Girona, fogar de seculars sentiments religiosos i patriòtics que bateguen en tots els moments gloriosos de la seva història.

No era això un compromís que contrèiem davant el cos electoral de Girona? I perquè no complir-lo, en aquesta primera ocasió? Quins motius poden haver-se presentat des d’allavors fins ara per no correspondre’l?. És per ventura, Senyors, que aquest any ja no és tradicional guardar respecte a Jesucrist? És que, senyors consellers de Lliga Catalana, no representa l’obligar a treballar aquests dies als empleats i obrers municipals, un   acte d’intolerància, de sectarisme i de demagògia, que en aquell manifest dèiem anar-hi en contra?.

De cap de les maneres aquesta Minoria pot creure que tots aquells senyors que espontàniament signaren el Manifest expressat, estiguin conformes en aquest procedir de la Comissió de Govern i és per lo que aquesta Minmoria els emplaça perquè junt amb ella, manifestin el seu disgust i disconformitat sobre l’acord que ens ocupa i també voldria sentir de la Minoria d’Esquerra, amb la qual tant distanciats ideològicament estem, el seu criteri sobre si fou o no procedent el no respectar la llibertat de consciència dels empleats i obrers  municipals, perquè així ells poguessin obrar segons els aconsellés llurs consciències.

Desitjaria aquesta Minoria, que  es fes constar en acta aquesta protesta, com així mateix voldria veure-la reforçada en una manifestació dels Consellers de Lliga Catalana”.

La Presidència féu constar que les festivitats de què es tracta no són de precepte religiós sinó simplement tradicional, malgrat qual circumstància deixà en llibertat als funcionaris i portà la brigada a llocs on no pogués semblar que s’alterava la solemnitat del dia. Quals explicacions demanà constessin, lamentant amb tot no haver interpretat en aquest punt el criteri de la minoria tradicionalista. El senyor Busquets Norat digué que no discutia els fets, sinó la tendència que representaven i demanà constés en acta la protesta llegida. El senyor Bonmatí digué que havien complert en consciència i amb els seus deures de govern, sense abdicar, enfront d’aquests del seu revisionisme. El senyor Busquets Ventura es manifestà satisfet del respecte a la llibertat de consciència dels obrers, lamentant però que no haguessin treballat els que ho tinguessin a bé el dia de Sant Josep. La Presidència digué que s’havia atès a l’establert generalment pels pactes obrers d’aquesta Ciutat i a l’exemple de la Generalitat de Catalunya, desitjant encara que hi hagués un calendari de treball paccionat”.

 

(C) Junta de Confraries de Girona

Email: info@juntaconfrariesdegirona.cat